Jocs de la percepció
L'art de Brigitte Waldach és un camí intens de percepcions diferents. Va néixer a Berlín, on va estudiar pedagogia i teoria de l'art, i pintura amb Georg Baselitz a la Universitat de les Arts a Berlín. Ella ha centrat sempre la seva creativitat en la forma de traduir la nostra percepció de la realitat amb la finalitat de crear noves imatges i espais. A través de l'ús del color vermell en contrast amb els espais en blanc o buits, porta la ment a un ambient completament diferent sent l'experiència amb la seva obra el obrir una porta que un cop creuada ens farà traduir les nostres pròpies percepcions de la vida d'una manera que mai abans haguéssim pensat. El color vermell, com el pols de la vida, com un símbol de la passion però també d'agressió, juga el paper principal en les seves obres. Aquesta ambivalència li dóna l'element ideal per descobrir una nova manera de traduir la informació que rebem dels nostres sentits enfront de la paraula, la nostra principal eina de comunicació que mai és suficient per expressar la nostra imaginació i les nostres emocions.
Amb exposicions des de Buenos Aires a Seül, Waldach ha gaudit de recents presentacions en solitari al Rogaland Museum of Fine Arts de Stavanger, Noruega, la Kunsthalle Emden a Alemanya i al Kunstmuseum de Kalmar a Suècia. Com a conseqüència del reconeixement al seu talent, la Albertina de Viena i la Galeria Berlinische a Berlín han inclòs les seves obres en les seves col·leccions. Recentment ha presentat el seu projecte Logical landscapes al Garden of Zodiac a Omaha, EUA
Quin és el teu paisatge personal?
Els meus paisatges personals són una mica abstractes, encara que, naturalment, giren entorn del camp gravitatori de les emocions humanes. El títol de la imatge central, Logical landscape, sembla una contradicció. Pot ser possible un paisatge lògic? Les imatges es formen amb l'ajuda del pensament, i un requisit previ del pensament és el llenguatge. En aquesta exposició, el llenguatge, és a dir la filosofia i la literatura, organitzen l'espai visual.
En el teu cas, l'art és la teva manera d'entendre la teva realitat actual o de crear noves realitats en contrast amb la que estàs vivint?
Per a mi, l'art és l'intent de traduir, o, en certa manera, d'editar, l'allau d'imatges que ens envolta en un sistema d'ordre diferent. El meu punt de partida és una de les meves pròpies imatges mentals o ja existents (dels mitjans de comunicació) a les quals dono una forma. Però també en contrast amb una quota de la realitat que ens envolta.
En la teva obra jugues amb diferents dimensions espacials. Quina relació hi ha entre la realitat que percebem i la perspectiva?
Els meus dibuixos són sempre un joc amb la percepció. De vegades són com un trencaclosques, en què les perspectives al llarg dels diferents nivells visuals semblen inclinar-se. Això també pot passar físicament en imatges multifraccionals, que creen el seu propi espai, com ara els díptics de cantonada.
L'ús del color es redueix a un dominant fons blanc i una presència minimalista de gent sempre de color vermell. Per què representes el nostre entorn d'un color blanc tan pur?
L'habitació blanca, una mica segmentada, és com una bluebox: un espai en blanc en escena que queda com a superfície de projecció per a l'espectador. Com menys especifico, més puc expressar. Jo treballo amb codis de colors: les persones són sempre de color vermell fosc, mentre que les diferents fonts de text es diferencien d'acord a l'ombra. De vegades s'inclouen altres colors, per exemple, blau per a l'aigua, el verd dels boscos i gris grafit per als elements arquitectònics. L'espai de color blanc és com una matriu d'un món acabat de crear el creador del qual és l'espectador.
On és el vermell dels éssers humans?
El vermell és el seu centre emocional.
Què és un paisatge lògic?
Paisatges lògics és un títol compost. D'una banda es refereix a l'obra de Ludwig Wittgenstein, Tractatus logico-philosophicus, que jo extrec i que apareix aquí en la seva totalitat. A més, el treball no tracta de paisatges específics o esquemàtics ni de constructius mapes mentals, sinó més aviat d'esbossos.
Els núvols de paraules són també importants en el seu treball. En quin moment el llenguatge es converteix més en una gàbia que en una via de comunicació?
Com suggereix el terme, són petjades visibles d'un espai il·limitat, més un fenomen extern, ampliable a totes les direccions. No veig el llenguatge com un sistema limitat i tancat. Per a mi, són les funcions del llenguatge sense que s’assigni a figures concretes. Això és el contrari del principi llenguatge-imatge que s'utilitza en els còmics. Aquí, en lloc dels "globus", són "núvols de text." No hi ha un esquema clar d'emissor i receptor.
Segons el Tractatus logico-philosophicus de Ludwig Wittgenstein, el món és el que passa i la realitat és allò possible. Això ens dóna un concepte del món i de la realitat en el qual la subjectivitat és molt important. Com confrontes diferents subjectivitats des de la teva pròpia percepció?
Crec que la percepció és un principi obert, no només passa en un camp limitat. Això significa que els límits de la meva percepció permeten la possibilitat d'altres impressions subjectives. Referent a això, la confrontació és només possible quan abstrec la meva percepció i la concentro, com la instantània d'una imatge en moviment.
Quin és el lloc dels somnis?
BRIGITTE WALDACH | LOGICAL LANDSCAPES exposició aquí
Una entrevista de Juan Carlos Romero
Brigitte Waldach website www.waldach.com
Foto cortesia de Brigitte Waldach
Tots els drets reservats